Praga 2017 - Agrupació Pericial

Praga, del 14 al 19 de setembre 2017

Organitzat per l’Agrupació Pericial de Reus i amb l’assistència tècnica de “B the travel brand”, un grup de 15 viatgers hem anat a Praga.

Unes breus dades del país (i alguna comparació):

	Població (milions hab.) (2017)	Renda per càpita (2017 Eurostat, en €)	Atur (2016, Eurostat)	Superfície (quilòmetres quadrats)
Txèquia	10,5	16.500	3,5	78.867
Eslovàquia	5,4	14.500	8,9	49.035
Espanya	46,5	23.800	18,5	505.370

Per fer una  mica d’història hauríem de remuntar-nos al regne de Bohèmia, passar per la Guerra dels trenta anys, quan els nobles txecs van defenestrar els governadors imperials (1618), i el renaixement nacional txec en el si de l’imperi austríac (1848-1918). L’any 1918, amb el desmembrament de l’imperi austrohongarès, es crea la primera República Txeca, absorbida per la Unió Soviètica. L’experiència de la Primavera de Praga l’any 1968 (un socialisme amb rostre humà), acabat en uns pocs mesos amb la invasió dels tancs russos. Comença llavors el que en van dir la “normalització” (com diria avui Rajoy), un estat policíac. El 1989 els intel·lectuals es comprometen per una societat més justa i tot plegat, amb la col·laboració dels estudiants, acaba en una suau transició del partit comunista cap a la democràcia: la revolució de vellut.

Continuant amb el vellut, Txèquia i Eslovàquia, se separen de forma amistosa, i Txèquia entra a la UE l’any 1993. En tot cas, remarcar que Txèquia no participa en els tipus de canvi europeus i manté una moneda pròpia —la corona— que en la nostra estada vam comprovar un canvi de 1 euros, 25 corones.

Pel que fa a la població és autòctona en un alt percentatge. Hi ha dos tipus d’immigrants, els dels països de l’est: Ucraïna, Bielorússia i altres, i vietnamites, que, quan el comunisme van establir relacions de germandat, i ara s’han quedat a Txèquia, això sí, tots treballen en algun lloc. Després hi ha una altre ètnia, els gitanos, que poder arribar a un deu per cent de la població, però que tampoc es veien.

En les explicacions surten molt sovint els jesuïtes. A la ciutat de Praga, i possiblement a tot el país, la influència de la companyia de Jesús es va deixar sentir. Va arribar l'any 1556 i estava educant a una sèrie de joves d'alt llinatge, fins al punt que se'ls anomenava espanyols fervents. Eren els temps del rei Rodol, un rei "espanyol" que va implantar usos espanyols, com la Inquisició, la vanaglòria terrestre i naval i la desconfiança.
Veiem o ens imaginem que Franz Kafka torna a casa seva del carrer Celetná, just quan es fa de dia, amb el seu vestit negre i bombí. En el mateix moment Jaroslav Hasek, en alguna taverna, proclama davant els seus companys de barrila que el redicalisme és perjudicial i que el progrés només es pot assolir amb obediència i que el progrés només es pot assolir amb obediència. Praga, segons Angel Maria Ripellino, encara viu sota l'influx d'aquests dos escriptors que van expressar millor que ningú la seva condemna a la hipocresia.

Notes informatives:
El preu de la benzina va a 1,17 la més barata i el dièsel a 1,21 €.
A Praga la gent s'ha espavilat molt, en part degut a factors com que per travessar un carrer has de posar tota l'atenció, perquè els tramvies tenen prioritat i, en segon lloc, perquè els semàfors duren el temps indispensable, la qual cosa vol dir que en dotze segons has d'anar d'un costat a l'altre del carrer. Així i tot sembla que no hi ha incidències a lamentar.

Hem tingut un temps esplèndid, fresc algunes vegades, però sembla ser que per l’època ha estat molt bé. Algun dia quatre gotes, però res a comentar. Temperatures des de 9 a 17 graus.

Dia 14 setembre

Sortim des del Prat en un vol de Vueling de les 18:05 amb  una arribada prevista a les 20:30. L'avió força ple i, més o menys, els del grup estàvem junts. Són les noves tècniques de les companyies perquè la gent es relacioni. El vol tranquil, fins que ja a prop de Praga va començar a bellugar-se d'una forma fora del normal. Alguns pensàvem, i per què m'he apuntat a aquest viatge? Res, al cap de pocs minuts, tot en ordre i ja veiem les llums de Praga i dels voltants. Quan preguntem sobre aquest tema ens diuen que l'energia és bàsicament nuclear, el que vol dir barata si no es tenen en compte tots els costos dels residus i altres perills.

Ens ve a rebre la guia a l’aeroport que ens acompanyarà tots els dies. Una noia txeca de nom Dasha o una cosa semblant. Ens dóna quatre referències de Praga. Una ciutat segura. Que el canvi el fem en les oficines formals, però que a les botigues accepten els euros sense problemes. I que els dies freds ja han començat, però que són molt suportables, doncs a l’hivern les temperatures baixen de forma desaforada. El txec és una llengua eslava que s'escriu amb caracters llatins i que ningú espera que els parlem la seva llengua, doncs són conscients de la dificultat. En contrapartida, es parla molt d’anglès.

Arribem al nostre hotel  —Astoria— en una zona cèntrica, un hotel correcte, no gaire gran, però que ens va agradar i ens va fer fàcil l’estada —per proximitat al centre de la ciutat—. Ens havien preparat un sopar fred (amb una sopa calenta) suficient per resoldre les nostres necessitats fins el dia següent.

Com que estem prop del centre, ens arribem fins a la plaça vella de la ciutat. Primer impacte. Una plaça bonica, impressionant, rodejada d’edificis importants, amb el punt àlgid de l’església de Santa Maria del Tyn, un temple al que sembla que no se li dóna gaire rellevància però que com a teló de fons resulta magnífic. La procedència és d’una antiga església romànica que es va anar engrandint i es va convertir en el principal temple husita (del nom del reformador Jan Hus). La curiositat, entre d’altres, és que aquesta església esta construïda en una segona fila de la plaça, ja que primer hi havia construït un altre edifici i per tant, van haver d’habilitar un pas —túnel— en aquest edifici que permetés l’entrada al temple. Després vam saber que aquest costum d’un edifici foradat com a pas de vianants és un costum molt estès en la ciutat vella.

Com la temperatura és baixa (10-11 graus) anem a dormir.

Dia 15 setembre

És un viatge de nivell i a primera hora anem a esmorzar. Tot i que venim ben peixats de casa, l’esmorzar és un bufet ben proveït. Semblem una mica afamats i, per si un cas, ens posem les botes.

Visita a la ciutat, a peu. Sortim de l’hotel, travessem uns magatzems i ja estem a la plaça de la República, on acudirem cada dia per un afer o altre. Passem per davant la Casa Municipal i comencem a descobrir l’art nouveau, decó i modernista per tot arreu. A més de l’indispensable art barroc que anirem descobrint amb penes i treballs ja que en molts casos no és tan obvi que ho sigui. El veiem des de fora, un dia hi tornarem per dinar a una cafeteria en el soterrani, però no veurem el teatre i les pintures d’Alphonse Mucha.

Continuem amb vistes a la Torre de la pólvora, una de les torres de les muralles que ha quedat dempeus.

Continuem pel passeig arbrat fins a la plaça (que no ho és) de Wenceslao. És una plaça, més aviat un bulevard,  on el 1968 hi van haver els enfrontament dels ciutadans contra els tancs russos i on el 1989 la celebració de la Revolució de vellut. La plaça està, rodejada d'edificis importants, entre ells l'Hotel Europa i al fons l'edifici del Museu Nacional, ara tancat. Just entrar a la plaça Wenceslao veiem una sèrie de petites botigues que venen menjar, beguda i altres coses, entre elles una espècie de pastís com si fos pasta de full que es cou en un foc de llenya o carbó a l'aire lliure i que resulta ser una pasta molt popular.
Continuem fins a la plaça vella o del rellotge, amb una certa pressa —que no vol dir corrent— que tampoc es tracta d’això, però resulta que a les 11 el rellotge fa una performance, per la qual cosa ens hem d'espavilar.

La torre del rellotge està en “restauro” i continuarà fins a l’any vinent, però de moment els tres nivells d’esferes es poden veure perfectament.. La guia ens explica el funcionament del rellotge, de la part visible, és força complicat i segurament caldria alguna lliçó de repàs, perquè entre el soroll de la molta gent que hi ha, i l’obligació de fer fotos, no podem estar prou atents al que ens explica: un esquelet que estira una corda que posa en funcionament un rellotge de sorra. El turc mou el cap com dient que les invasions turques no han acaba encara. Figures de l’avarícia, la mandra. S’obre una finestra i van passant els dotze apòstols. Canta el gall i les hores comencen a sonar. Tot tan ràpid que costa de veure-ho. 

Quatre coses d’astronomia. Primer, que els jesuïtes tenien força poder. Que els astrònoms Tycho Brahe i Johannes Keppler les van passar morades. Es van atrevir a dir que la Terra no era el centre de l’univers, i no van acabar a la foguera, com Giordano Bruno, però el rei Rodolfo II i els jesuïtes els hi van fer la vida impossible. Suposo que devien ser com Rajoy, que si la llei diu que la Terra és el centre del Univers, no es pot discutir.

Anem a veure l’església de Sant Nicolàs, a la mateixa plaça. Pràcticament anem a veure la làmpada de cristall a l’entrada, que la guia ens diu que amida vint metres de diàmetre. Dubtes... la vista ens enganya...ens semblen molts metres, però tampoc ho discutirem ara.

Anem cap al pont Carles (IV d’Alemanya i I de Bohèmia, que va ser qui el va reconstruir). Travessem el pont, contemplem les estàtues de sants, que no estan posades a l’atzar sinó que segueixen la contrareforma dels Aubsburg i la voluntat de posar-hi sants “nacionals” com Sant Wenceslau, Sant Adalbert, etc. Entrem doncs al famós barri de Mala Strana, però allí només ens explica què hi ha d’interessant, especialment l’església de Sant Nicolàs i l’església del Nen Jesús i, naturalment els carrers i les cases.

Agafem el tramvia 22 i anem al pont següent al de Carles `per anar a dinar. 

      

Visualitzem la cafeteria Slavia i anem a una cerveseria famosa, U’Fleku. Es menja més que correctament, el menjar habitual d’aquests llocs, sopa o amanida i carn amb patates —goulash— i un tros de pa especial que ja et posen dins el plat. La cervesa, beguda tradicional, costa uns 30/50 corones, al canvi d’un euro vint-i-cinc corones, no ens sembla cara.

Acabem el dinar i, oh! Sorpresa! Arriba un tramvia del segle passat, especial per a nosaltres, que ens fa un recorregut per la ciutat fins al castell (Prazky Hrad), a sobre del barri de Mala Strana, seguint el recorregut del tramvia 22 en direcció contrària. El tramvia hi ha un acordionista que permet engrescar al personal —nosaltres— fins i tot els més atrevits es van llençar a la pista de ball. Cal dir que prèviament ens havien servit unes copes de xampany de Bohèmia, que ens ajuda a desinhibir-nos. 

El castell en realitat és una filera de palaus i convents construïts o reconstruïts en temps de Maria Teresa d’Àustria que es veu que, tal com ho tenien els txecs, li semblava poca cosa per a la reialesa. Tot i que el recinte té mil anys d’història en realitat les restes més antigues són del segle XIV: la basílica romana de Sant Jordi.

Passant d’un pati a un altre entrem en una sala molt gran en la que hi celebraven tornejos amb cavalls. És l’únic espai que veiem de tots els palaus i la catedral, totes les altres coses les vam veure des de fora, sent prou interessant.

Sortim, passem pel carreró de l’Or. Inicialment hi vivien els criats. Després van arribar els orfebres i els alquimistes i encara més endavant van acudir artistes que organitzaven uns cacaus tan grans que els van desallotjar. Ara les casetes estan reconstruïdes i bàsicament són botigues.

Tornem a peu baixant des del castell, pont de Carles, plaça rellotge i hotel. Alguns es desvien per fer compres a les botigues que es troben pel camí. Cal descansar una mica ja que per la nit anem a fer un creuer i sopar pel riu.

A les nou del vespre, ja fosc, a peu anem cap al vaixell. Un entorn adequat per algun assassinat, sort que la ciutat és segura i no hem de patir. Pugem al vaixell. El sopar consisteix en un bufet lliure. Tot plegat és prou correcte. Es tracta de que durant el viatge anem sortint a coberta per fet fotos i veure les vistes.

El trajecte ha de salvar un desnivell d’uns quatre metres, i amb aquesta finalitat hem de passar per unes comportes. L’operació va força de pressa. Seguim una mica més i donem la volta. La ciutat no està gaire il·luminada, per la qual cosa les vistes són més aviat escasses. Ha estat bé, però n’esperàvem més. Segurament si ho haguéssim fet amb llum de dia hauria sigut més bonic.

Dia 16 setembre

Avui sortim de Praga per anar a la ciutat de Karlovy Vary, a unes dos hores d’autocar o 130 quilòmetres. Està bé sortir de Praga per veure com és el país. Un país pla en el que ara veiem el vesant agrícola.

Les plantes de llúpol estan ara sense fulles, però veiem els camps on es cultiva en una espècie d’enramat alt que en aquesta regió abunda.

Travessem poblets sense més importància, i passem davant de la cervesera més important de Txèquia, la que fabrica la cervesa amb la imatge d’una cabra. Els txecs són els que beuen més cervesa —150 litres per càpita—, entre altres coses perquè, a l’igual que altres països de l’Europa central consideren que és un “pa líquid” amb aliment, i també perquè el seu grau d’alcohol és molt baix —3 o 4 graus—. També n’hi ha de més graduació.

Finalment arribem a Karlovy Vary, la ciutat balneari. És una ciutat enclavada en una mena de vall per on passa un riu. Un balneari amb molt prestigi, on bàsicament hi van els del país, però no tots, perquè realment hi ha molt luxe i segur que els preus també deuen anar en consonància. Les botigues són de les millors, joieria, roba de marca, etc. Rep prop de cent mil visitants cada any i les “cures” d’aigua les recomanen per a 30 dies. Els balnearis-hotels estan molt ben posats i molts d’ells són d’una antiguitat remarcable. Els visitants il·lustres conformen una llista molt llarga.

Les aigües, a més de les instal·lacions dels hotels, també són públiques, i en els carrers i passeigs es poden degustar, perquè prendre les aigües vol dir beure-les, no banyar-s’hi. L’aigual surt de diverses fonts a diferents graus de temperatura: 80, 70, 50, 30,---

Passegem, veiem botigues, edificis barrocs, i anem a dinar en un dels millors hotels de la ciutat: el Gran Hotel Pupp, on la guia ens diu que es van rodar algunes escenes d’una pel·lícula de James Bond.

Tornada a Praga i una estona lliure, per esperar l’hora de sopar, també en un bon Hotel l’Art Noveau Palace, un hotel prou bonic i un menjar, més o menys com sempre. 

Amb aquesta referència cobreixo el tema dels restaurants on vam anar. Primer plat, amanida, sopa,... segon plat, carn, la majoria de vegades de porc, altres de vedella, patates en forma de puré o al forn, i uns trossos misteriosos de pa posats dins el plat segurament per sucar. Postres, alguna cosa dolça.

Dia 17 setembre

Avui tenim visita del barri jueu, que no és tal, ja que el van enderrocar i va canviar la seva imatge. Anirem doncs a visitar les sinagogues.

Agafem el segon carrer a mà esquerra sortint de l’hotel, que encara no hi havíem passat. Un carrer ben bonic i amb botigues interessants. Descobrim un personatge popular, el talp, que més aviat sembla un pingüí. Es veu que entre la canalla de Txèquia té molta requesta. Passem davant de el Lectorat de català a Praga, del Govern Andorrà, i entrem a la plaça vella per creuar-la i entrar en el que havia sigut el barri jueu, ara un barri de gent benestant i cases boniques. Passem davant d’una escultura de Kafka enfilat damunt d’un home sense cap.

Sembla ser que les sinagogues i, sobretot el cementiri vell, que és l’estrella del conjunt, que visitarem conformen el que en diuen el museu jueu. La primera, la vella-nova, amb una bonica ornamentació i moltes imatges i històries de l’holocaust, llibres del Talmud i canelobres, no de set, sinó de vuit i fins i tot nou braços. Artilugis per a les cerimònies religioses totes de plata. Parlem del Golem, una llegenda segons la qual un rabí del 1500 va crear un ésser fet amb fang al que li posava a la boca un petit pergamí i amb unes paraules màgiques prenia vida. Una espècie de Frankestein.

Gairebé a la sortida trobem la segona sinagoga —Pinkas— on hi havia escrit a les parets —memorial— els noms dels que havien anat a parar als camps d’extermini, més de 77.297 noms. Des d’aquesta sinagoga s’accedeix al cementiri jueu amb més de 12 mil làpides on els familiars deixaven pedretes petites  com a record de les que havien deixat en les tombes dels seus difunts en la travessa del desert,  i també missatges amagats en les esquerdes de les làpides amb desitjos que segons el cabalista rabí Low s’havien de complir. Es calcula que hi ha més de 100 mil persones enterrades, ja que comprèn un període força ampli de temps (des de 1439 fins 1787), que resulta força impressionant.

La tercera sinagoga és l’Alta, on hi ha el famós rellotge hebreu, amb les agulles que es mouen en sentit contrari. Al seu interior seguim veient objectes de culte, com alguns exemplars del Torà, que ens expliquen que en la seva escriptura no podien fer-hi correccions, amb la qual cosa és un treball molt laboriós i reservat només a unes quantes persones.

I ara, ja hem de pensar en el dinar. Estem convocats al Restaurant Cerveseria Plezenska o Pilsen, que queda a prop de l’hotel. Una bonica cerveseria amb decoració modernista i amb un àpat as usual, bé.

Tarda lliure. En tot cas, alguns vam anar al museu Mucha (pronuncieu Muja), un museu petit però molt agradable i bonic i, pels que no estem prou al dia, més aviat desconegut, quan en realitat va ser un important pintor, cartellista i en general artista de gran nivell, i a més, txec.

Per la nit tenim una funció en el Teatre Negre Snerc, creadors d’aquesta disciplina. Una funció interessant, per l’originalitat. Vam arribar amb una certa antelació, i ens vam poder asseure on vam voler. Alguns es van asseure a primera fila, però el cansament que dúiem a sobre va fer que, tot i estar a primera fila, alguna capcinada es va escapar. L’espectacle ben fet amb una coordinació perfecta, però segurament una mica més curt ens hauria anat bé.

Sortim i anem a sopar en un restaurant proper al teatre, l’Ustari Pani, on estaven sols potser degut a l’hora, una mica tard per aquell país.

Dia 18 setembre

Tenim dia lliure, però es demostra que això ens porta alguns problemes, estem acostumats a que ens duguin i no tinguem que pensar. Així i tot el comitè ad hoc decideix fer una ruta que hauria de comprendre: tramvia 17, Dancing House de Frank Gehry, cafeteria Slavia, Memorial de les víctimes del comunisme, Església del Nen Jesús, Església barroca de Sant Nicolàs i després dinar on poguéssim i temps lliure pel pont de Carles i barris cèntrics. 

El cafè Slavia és un local amb una decoració amb quadres i rajoletes ben elegants. Es beneficia de la proximitat amb el Teatre Nacional (just al davant).Es va convertir en el símbol del renaixement nacional en el segle XIX i fins i tot en l’època més fosca dels comunistes, els intel·lectuals i artistes no van deixar d’anar-hi. Entre ells Vaclav Havel, actor i autor d’obres de teatre.

Tornem a agafar el tramvia, aquest cas el que ja coneixem el 22, per anar a veure el memorial de les víctimes del comunisme, però una mala informació del cambrer del Slavia, a qui no havíem deixat propina i ens la va reclamar, ens va fer passar de llarg, i vam visitar l’església de Santa Maria de la Victoria i del Nen Jesús, una església ara catòlica reformada després de la batalla de “Monte Blanco”. La imatge del Nen Jesús va arribar a Praga portada per una dama sevillana cap al 1600, i ara és una imatge molt venerada. En realitat és una imatge petita ubicada en un altar ple de lluentons grocs (no crec que sigui or) i blancs (potser plata).

I ara sí, ja a peu, perquè estem en el barri de Mala Strana i volem entrar a l’església de Sant Nicolàs, ens hi acostem. A l’entrada —de pagament— ens adverteixen que hi ha una bastida al mig de la església.

Entrem i és realment espectacular, barroc pur, recarregat. Com no portem guia, cadascú s’espavila per veure el que li sembla. Contemplem l’orgue que tocava Mozart quan residia a Praga, per cert, Praga va apreciar molt més que no pas els vienesos a Mozart, i en aquest temple es van celebrar les exèquies de Mozart. Un enorme fresc que ocupa tot el sostre de 1.500 metres quadrats que gairebé no vam veure per culpa de la bastida, de Johan Lukas Kracker (que per cert mai l’havia sentit anomenar) que representa la vida de Sant Nicolàs.

Alguns encara aprofitant que els iaios tenim viatge gratis, tornem a agafar el tramvia i anem a veure em memorial de les víctimes del comunisme. Un rètol informa en txec de que hi va haver: 205.486 condemnats; 248 executats; 4.500 van morir a la presó; 327 van morir a la frontera; 170.938 van emigrar.

Per acabar la jornada passem per la plaça vella on el sol il·lumina la catedral d’una forma esplèndida. Fotos i cap a l’hotel.

Aquesta nit sopar de comiat. Ens desplacem al Gran Café Imperial, un restaurant magnífic en la decoració i en la ubicació, que vam tenir una sala per a nosaltres sols. Va ser tan bonic tot plegat que es van organitzar visites guiades als lavabos, per veure el xorro d’aigua i el soroll de la cadena del vàter. Un final de festa molt agradable.

Dia 19 de setembre

Sobre les 11 sortim ja amb les maletes de l’hotel. Ho carreguem al autocar i anem a fe la visita a Kutna Hora, una ciutat al sud-est de Praga a uns 80 quilòmetres.

Avui passem per un altra banda de la ciutat, la que segurament deu ser més industrial. Hi ha edificis prou moderns ni espectaculars i la ciutat s’allarga d’una forma considerable, estona i estona veien edificis, naus, indústries, habitatges,...

Una ciutat tranquil·la d’on provenia tota la plata del regne. D’allí, ens van dir, en el segle XIII provenia 1/3 de tota la producció de plata mundial. Ara ja sembla estan esgotats els filons.

Anem a dinar just arribem. És una mica aviat però estem sols. Ens serveixen uns nois molt amables. Vinga doncs, una cervesa (la petita, Déu ni do), una sopa i porc amb patates. Postres. Tot molt bo.

Visitem l’església de Santa Bàrbara, molt bonica per fora i també per dins. Observem ja els primers resultats de l’acció dels miners de la plata, que es veu manejaven molts diners. Ells van ajudar a determinats aspectes de construcció o decoració d’aquest església. L’església està voltada per un conjunt de vidrieres de colors que la decoren d’una forma esplèndida.

Sortim de l’església i passem davant de l’edifici, com no, del jesuïtes, on el mirador està decorat amb unes estàtues potser no molt boniques, però que hi queden bé.

Seguim. Ara toca lavabo. Anem al públic on hi ha un curiós rètol en que diu que s’ha de pagar o 5 corones i 50 cèntims d’euro. Un canvi força surrealista. De totes maneres estem d’acord en que els països que tenen lavabos nets i curiosos cobrant el que toca són molt còmodes i agradables.

Anem a veure el palau real. Després ens expliquen que en realitat, primer l’edifici on s’encunyaven les monedes de forma exclusiva estava ocupat pels artesans que tenien aquesta comesa. Després es va habilitar un segons pis que era ocupat pel rei quan visitava la ciutat. Des del 1283 fins al 1637 van encunyar moneda en aquesta ciutat.

Entrem en un petit museu que explica com ho feien, des de l’extracció del metall de la roca fins que es transformava en moneda. Curiós i ben explicat i una txeca ben posada ens va fer una demostració. Alguns es van quedar la mostra com si fos de plata, un record.

Un vol per la ciutat i anem a veure la crème de la crème, l’ossari de Sedlec en un poble —Cirkvice-Jakub— que pertany a Kutna Hora. La informació diu que ha obtingut la declaració de Patrimoni mundial de la Unesco, que no devien tenir el millor dia quan ho van fer.

És una espècie de capella on “un artista” ha extret del cementiri milers d’ossos i cranis i n’ha fet una “composició”. L’explicació que donen és una mica confosa, es parla de l’església i de la capella de ossos, una capella-ossari que va ser saquejada ja el 1421. Es creu que l’ossari és una tomba comuna de 40 mil persones.

Bé, sigui com sigui, crec que cap de nosaltres va quedar commogut per l’obra artística, ni tampoc escandalitzat. Ens va agradar veure-ho, però no recomanaria la visita, és prescindible.

I bé, amb l’imaginari ple de calaveres ens enfilem al autocar i ens traslladem cap a l’aeroport, per veure l’aventura de l’embarcament i de com es passen els controls de seguretat.

Arribem en un vol plàcid a Barcelona i, des d’allí tots cap a casa. Ha estat un magnífic viatge.